dilluns, 26 d’abril del 2010

Posada en comú de l'Eutífron

-L'Oriol presenta l’acte i comença afirmant que no té clar si el diàleg parla sobre la pietat. Dit això llença a l’aire la pregunta: sobre què va l'Eutífron?

-En Pau pregunta si va sobre la impietat. A això en Sergi li respon que no, ja que els dos temes (pietat i impietat) estan en relació.

-L'Oriol segueix dient que depenent de què vagi podrem dir si el diàleg és o no aporètic. Els altres participants del debat (o alumnes) li intenten donar algunes respostes sobre què discuteixen Eutífron i Sòcrates:
-Intel•lectualisme moral
-Impossibilitat de definició universal.
-Impietat, ja que és del que acusen Sòcrates en el moment del diàleg.

(En Pau pregunta si discuteixen i l’Oriol li diu que sí)

-L’Oriol pregunta si Sòcrates ha convençut Eutífron (cosa que en el diàleg no es veu) i explica que aquest personatge era un endeví d’arrels i moral religiosa. També il•lustra que la pietat cristiana i la grega són diferents i deixa a l’aire la pregunta: Hi ha pietat laica, ara? I respon que no massa (l’Oriol).

-L’Oriol pregunta si
Schleiermacher tenia raó a l’hora d’afirmar que l’Eutífron era un diàleg menor, fet a corre-cuita i de circumstància. En Pau diu que potser intenta mostra la ignorància dels jutjats. L’Oriol pregunta que com queda Sòcrates davant del que entenen per impietat aquests jutges? Respon que es condemna. Davant d’això una dona (a la qual li haurem de preguntar com es diu) fa referència al fragment 6a-b. L’Oriol, recolsant-se en aquest fragment tira per terra l’afirmació d’Schleiermacher dient que Plató no ahgués condemnat Sòcrates just després del judici. És a dir, que el fragment va ser escrit més tard.

-En Canyi pregunta per el per què de la indignació de Sòcrates. L’Eudald li diu que perquè Sòcrates entén la religió com una al•legoria, no com una realitat que doni autèntic realitat. La Gemma diu que potse és perquè els déus (per Plató) han de ser perfectes i no humans (com el Zeus emfurismat o el Dionís begut).

-En Vergés afirma que els més impietosos són aquells que fa servir els Déus i les seves llegendes per justificar el que a ells els convé. Eutífron mateix ho fa i, per això, Sòcrates el rebat tan efusivament, amb tana ironia..

-L’Oriol diu que Plató assimila Eutífron en la ignorància de la polis, raó per la qual Sòcrates s’indigna. Així doncs, segons l’Oriol, s’està contraposant la polis amb Sòcrates. Fins i tot planteja si l’Eutífron és una revenja conra la polis, en boca de Sòcrates, feta per Plató.

-La gemma afegeix el matís que el que fa Plató en el diàleg és més una crítica per una revenja. L’Eudald la recolza dient que per això Sòcrates se’n riu tant d’Eutífron en el diàleg.

-OriolàObjectiu: Respondre que el concepte de pietat no es pot fonamentar en la Paideia? Si aquest és l’objectiu el diàleg no és aporètic, ja que mostra els errors de la polis i de la seva retòrica. És a dir, no tracta la impietat, sinó la ignorància de la polis.

-En Vergés creu que el diàleg parla de la impietat i que la defineix.

En el paràgraf 12b-d es parla sobre el respecte i la por i Sòcrates afirma que el respecte porta por, i no al revés. En Vergés fa l’analogia amb què Eutífron és un fatxenda que no respecta res, però que, al final, té por de Sòcrates. Segueix amb l’analogia i mostra que Sòcrates converteix al ciutadà amb piadós.

La pietat, segons el diàleg, és tenir por de violar allò més sagrat, allò que més es respecte. En definitiva, la pietat és respecte a una mena de lleis no escrites i por de trencar-les.

-EN Canyigueral pregunta si com més se sap més impietós s’és. En aquesta tendència en Ponsatí (l’Oriol) diu que Sòcrates a l’hora d’afirmar “només sé que no sé res” és el més temorós i pietós de tots.

-L’Oriol intenta posar traves a l’afirmació d’en Joan (Vergés) preguntat si Sòcrates poa en crisis la seguretat del cas concret del saber o si posa en crisis el general?

En Joan li respon que és un plantejament modern aquest. Ja que creu que és més la por en sí, que no pas la seguretat o inseguretat de fonamentació. La impietat és tenir por d’allò que mereix més respecte.

-En Canyigueral diu que probablement l’acusen per qüestionar-s’ho tot. EN Vergés li diu que segurament sí: l’acusen per tenir por del que fa els ciutadans, per qüestionar-s’ho.

-Es planteja la possibilitat que el diàleg sigui una crítica a la manca de por.

-En Vergés diu que en el diàleg es mostra Sòcrates coma a pegamento, com a element de cohesió de la ciutat: creador de pietat.

-En Canyigueral pregunta si Sòcrates, tenint en compte l’anterior afirmació d’en Joan, tindria un paper important a la República, donant cohesió a la ciutat. És a dir, si el paper de tàbac és important a la República platònica. En Joan li diu que sí, que serviria per conscienciar de limitacions.

-L’Isidre afirma que Zeus no és conscient de les seves limitacions i en Vergés li respon afirmant que, tot i que els déus ho facin, no vol dir que els homes ho hagin de ferà Que els homes siguin déus els converteix en impietosos.

-L’oriol pregunta si no és sobreinterpretar el que fa en Vergés. És a dir, Eutífron es mostra com un fatxenda més que com un impietós. En Vergés li respon dient que aquest diàleg és diferent als altres: el diàleg fa una analogia entre Eutífron que vol fer matar el seu pare biològic i la ciutat d’Atenes que va voler fer matar Sòcrates. Tots dos exemples mostren la manca de por dels individus davant d’allò sagrat. EN canvi, Sòcrates es mostra com un personatge que introdueix la por als ciutadans.

Per això el van matar, segur.

-L’Oriol acaba dient que hi ha dus possibles interpretacions d’aquest diàleg:

-->una crítica a la ignorància i a la impossibilitat de conèixer els universals (Eutífron se’n va confós)

-->una definició d’impietat (Eutífron se’n va convençut de ser impiu, ja que Sòcrates li ha posat la por al cos).

dimecres, 14 d’abril del 2010

1r Seminari de l'Heptologia dramàtica: Teetet

Breu introducció:
El seminari sobre el Teetet va servir com a primera presa de contacte i va sortir realment bé. En Job va introduir el seminari amb una breu presentació on va agraïr a tothom l'assistència i va proposar com a meta el manteniment d'un ambient distés i amistós. A continuació el professor Ponsatí va repartir un esquema concís on s'hi podria veure una senzilla pauta per encaminar la conversa. I ja des d'aquest moment les dos hores posteriors van passar tant rapida i subtilment, que ni es va notar. Així doncs, es podria dir que va ser tot un èxit.

Esquema del professor Ponsatí:

Personatges

Del diàleg:

Euclides de Mègara. És qui transcriu el diàleg entre Sòcrates i Teetet.

Terpsió.

Del diàleg llegit per l’esclau:

Teodor. Matemàtic originari de Mègara, com Euclides.

Teetet. Originari d’Atenes, jove matemàtic, deixeble de Teodor, llegi però ben dotat.

Sòcrates.

Esquema de lectura

1.- Pròleg

2.- Diàleg entre Sòcrates i Teetet

a) què és el saber?

· Primera resposta: enumeració d’exemples (146a-151d). Però el saber no es pot definir per una enumeració de sabers. Per tant, per saber què és el saber, ens calen no pas exemples sinó una definició de saber

Sòcrates és parterot i matrimonier (150b-151d)

· Segona resposta (primera definició): el saber és percepció (151d -187a). Aquesta definició pot implicar tant el relativisme de Protàgoras com el “mobilisme” d’Heràclit.

Definició del filòsof com un individu aporon (173-176)

· Tercera resposta (segona definició): el saber és opinió vertadera (187c-201c)

· Quarta resposta (tercera definició): el saber és opinió vertadera acompanyada d’una definició (201d-210a).



Intent-d'Acta del seminari:

Ponsatí: Cal entendre que secuència temàtica i cronològica no coincideixen. Entre el Teetet i el Sofista hi ha seqüència temàtica, però no cronològica; en canvi, entre el Teetet i l'Eutifró hi ha una seqüència cronològica.
Alberto: va fer un comentari que no vaig apuntar.
Job: va respondre fent referència als fragments 200c-208e.
Ponsatí: Trobem l'incapacitat de definir l'error. En la metàfora dels ocells se'ns mostra que es pot produir quan en recollim un d'equivocat.
Job: El diàleg es dedica a carregar-se Protàgoras.
Alberto: Limita el coneixement de Protàgoras, però no el nega.
Ponsatí: El saber purament sensible no indueix a error, però no el troba com a saber propiament dit. De quins sabers ens parla?
Gemma: hi trobem el sensible.
Ponsatí: N'hi ha un de purament intel·lectual, que podria veure's en les mates.

[...]

Allò que és comú en totes les coses és el tema de l'ànima.
Job: 155b-177a
Gemma: l'atopia del filòsof. 149a --> Ponsatí ho busca i trobem: "atopotatos", que voldria dir "descol·locat".
Gemma: el filòsof no sap desenvolupar-se en la vida pública.
Eudald: 172c El lloc del filòsof. 175b. "Aporon": el filòsof condueix als demés a l'absurd.
Gemma: 172e.

[...]

[Per aquí en mig hi ha una breu discusió sobre si la filosofia es fa en l'oci o en la pràctica.]

[...]

Surt el tema de la traducció de la paraula Kalokagathos, i sembla ser que dos opcions més plausibles que "noble i valent" serien: "fa goig" o "maco".


[Erem uns 12-13, però no tothom va parlar i degut a la meva absoluta inexperiència no vaig apuntar ni 1/6 part del que es va dir.]

dissabte, 10 d’abril del 2010

Heptologia dramàtica de Plató

L'heptologia dramàtica és una seqüència de diàlegs que narren els últims dies de Sòcrates: des que la sospita d'acusació aflora fins que, finalment, es pren la cicuta per pròpia voluntat. Aquest seguit de diàlegs platònics són:
El Teetet, l'Eutifró, el Sofista, el Polític, l'Apol·logia de Sòcrates, el Critó i el Fedó.

El que ens hem proposat és de fer la lectura d'aquests diàlegs i quedar cada X temps per comentar-los. La idea, va sorgir després de la conferència sobre el Polític que va realitzar el professor Josep Monserrat Molas. En aquesta conferència, el professor Molas ens va explicar que aquests set diàlegs constituien una seqüència dramàtica, a la qual ell batejà com l'heptologia dramàtica. Així doncs, en sortir de la conferència a un bon amics se li va ocòrrer la idea de quedar cada setmana per comentar la lectura dels diàlegs. Quan m'ho va proposar em va semblar una idea tan fabulosa, que vaig decidir maximitzar-la i convertir-la en un seguit de seminaris, els quals potser són una mica més seriosos que quedar X tarda en algun bar per comentar els diàlegs.

divendres, 9 d’abril del 2010

Presentació

Salut i plaer pensadors,

La finalitat d'aquest escrit és explicar clarament per quina raó volem organitzar petits seminaris sobre una o altra lectura de forma regular, perquè hem creat aquest bloc i perquè l'hem anomenat així.

En primer lloc el més important: per què organitzar seminaris sobre texts antics? Des del nostre punt de vista entenem que al nostre abast hi ha tot un seguit d'obres filosòfiques que, o bé no es llegeixen, o bé es llegeixen sense parar-hi esment. I, conseqüentment, topem amb tota una plaga d'erudits que troben l'origen de la democràcia en la República de Plató o que han traduït Utopia del llatí a l'italià amb tanta habilitat i rapidesa que només han hagut de fotocopiar-la i posar-hi el seu nom al final. També ens trobem amb autèntics profetes de la maldat epicúria que la coneixen totalment sense necessitat d'haver-ne llegit res (intentàvem ésser irònics). En resum: estem en contra d'aquells que emeten judici de qualsevol autor sense haver llegit directament els seus escrits i considerem que qualsevol intent d'elogi o crítica, així com de neutralitat, ha d'estar fonamentat en un anàlisi mínim de la seva vida i obra.

Per altra banda, considerem que tota l'obra anterior a nosaltres ni és intocable ni és obsoleta. Més aviat, entenem que tota obra s'ha de valorar com a resposta a un seguit d'esdeveniments viscuts pel seu autor i que s'ha de llegir tenint-ho en compte, però sense deixar de fixar-se en el seu contingut. També ens agradaria extreure tot el que poguem de les obres dels antics i, portant-les al nostre temps, comentar-les i compartir-les; per treure'n algun fruit.

Hem creat el bloc per dur a terme el seguiment de cada seminari. És a dir, cada cop que ens reunim per comentar algun llibre, algun esdeveniment, algun escrit... Algú de nosaltres en prendrà nota i ho reportarem aquí.

Per últim, el nom. Després de pensar-hi molt i de fixar-nos en què el nostre interès es basa en analitzar obres fruit de cultures anteriors al nostre present, se'ns va ocòrrer el nom de "Més enllà de la Paideia". La Paideia era la tradició educativa de l'antiga Grècia, basada en els poemes d'autors com Homer, Hesíode, Arquíloc... Els nens havien de repetir els poemes per aprendre tant coses de la seva cultura, com a llegir i escriure. Alguns dels filòsofs d'aquell moment (Plató, Epicur, els estoics, Pirró) van percebre que la veritable manera d'aprendre no era repetint i memoritzant el coneixement establert, sinó posant-lo en dubte i superant-lo. Nosaltres en el present veiem que s'ha format una nova predisposició a acceptar el coneixement preestablert (la "Paideia" dels nostres temps), sense analitzar-lo críticament. Per això, trobem essencial intentar llegir una o altra obra, reflexionar sobre el seu contingut i compartir-ne les reflexion per no quedar-nos estancats en la nostra opninió, abans d'acceptar el coneixement que ens ve donat. Per aquest motiu, es podria dir, que volem anar "Més enllà de la Paideia" present.

Fetes les explicacions, desitjar a tots els interessats que trobin aquest projecte tant valuós com nosaltres. També que la lectura de les obres que es vagin decidint ens aporti a tots quelcom més que el plaer de la lectura.

Pau i Job.